breu parèntesi emocional

A vegades resulta que hem de trobar la calma per nosaltres mateixos. No ens ha de venir donada per ningú, ni per cap període vacacional ni per cap dissabte festiu ni per cap fet transcendental; simplement cal que aprenguem quina és la fluïdesa. Quin és el nostre ritme vital i ens adaptem a nosaltres mateixos. No serà que l''estrés és un alemany que llegeix Des Kapital traduint-lo a l'anglès mentre monta d'esquenes a cavall? En el fons potser estem parlant únicament d'una balança entre quantitat i qualitat en la nostra manera de viure. D'una guerra punyent entre el calendari esgrogueit i els aniversaris amb pastís precongelat. No ens fixem que el que fins ara era una eina ara esdevé un obstacle, un murrió coercitiu o lo que és pitjor, l'adopció subliminal d'una nova filosofia de viure. De què parlo? Mireu el facebook i totes les conseqüències de valors que en comporta i veureu primer un debat per obrir i segon uns fets consumats sobre les nostres conductes addictives i gens virtuals...
En qualsevol cas, i ara sense continguts entre línies, convé que es pari-- o millor dit fem parar-- tot per poder proseguir amb les nostres males costums de tota la vida. Això sí, sense pecar com fan cristians, de rigurositat ni tradicionalisme secular. Jo potser ho faig massa sovint i se'm taxa de raro, sociopàtic i estrany, però seria plantejable un experiment: fem un cap de setmana d'ostracisme electrònic, comunicatiu i finalment social. Serà llavors, quan ja hagi passat el moment compuls de nerviosisme i tensió, quan valorem allò que resta de la nostra cosa jutjada. Com deia aquell "uno se es fiel a si mismo y...basta". Tot i que això no resulti incompatible amb allò que diu la cançó del vídeo: al final un rep l'amor que dóna.