Corasón loco. Un dia a l'hospital

Una bata blanca i plantxada, un estacionament difícil i combatiu, una paciència inquietant per propensa a la intuició del dolor curatiu i gratuït són alguns dels trets bàsics amb els quals podem identificar cadascún dels hospitals que configuren la nostra geografia sanitària. Aquests ordenats magatzems de malalts per relleus són com aquells elefants blancs: de pas lent i ferm amb desbocada memòria. Ordenats i rutinaris per als que hi treballen; caòtics, freds i traumàtics per als que els visiten. No cal caure tampoc en modes estètiques, gòtiques o h-emofíliques, per comprovar (i gaudir segons el cas) com la seva arquitectura amaga diferents sales del terror.
Una de molt concorreguda és la que m'ha tocat viure avui. Abans que res, participar-hi demana llevar-se en horari militar a l'alba per no perdre així la costum dels bons padrins amb galons. Com que d'avis n'hi ha molts i tots amb les mateixes costums disciplinàries, l'espera pel Sintrón arriba a ser una formulació fatal i letàrgica com perjudicial és la combinació de red-bull amb whisky. Queden igualment garantits els atacs hepàtics. El matí queda inexplicablement sotmés a l'ordre d'una nova gerontocràcia.
Doncs això, a les set de la matinada s'ajunten tumultuosament les planyideres egipcies abans de matar el difunt. Corren i agafen tanda per la punxada i l'anàlisi. Esperen al voltant d'una hora espectants publicitant una preventiva mirada vengativa plena d'arrugues, no fos cas que alguna veïna es colés. Confraternitzen competitivament i s'apreten lamentant-se dels que han de morir o els que ja han enterrat tot fent mèrits i puntuació per saber qui ha guanyat el concurs necròfil dels més patidors i apenats. Es barrejen llavors, com acompanyant i tutor que un és, sentiments i sensacions variades. Alhora que la son va caient entre batalletes i esqueles, no deixo de percebre una intensa olor de vell tancament corporal, torrada rostida i incens parroquial. També sembla com si entre la porta d'entrada on estan les infermeres i la porta de sortida de la sala hi hagués tot un escenari postbèlic de degradació: gogos dels anys 50 desordenen amb les seves cadires de rodes l'espai de la primera i un autèntic equip de futbol comarcal jubilat s'amontega aprop de la segona comentant la jugada de la última diagnosi i col·lapsant la sortida disimulada dels fills que intenten escapar momentàneament al bar. Quan arribes i aprens a esquivar tots aquests obstacles humans, el primer pensament és sempre seure i acomodar per l'espera al familiar acompanyat, però quan te'n adones ja estàs rodejat per un trànsit hospitalari la lògica del qual no saps entendre i que s'incrementa per un passadís que no sembla gaire habilitat com a saleta d'espera. Per sort, la burocràcia fa la seva feina ben tàcitament i aplica aquella política tant romana del "Divide y vencerás". Un per un van sent cridats a files, examinats i aparentment escoltats. Una diagnòsi acurada per un termini curt de temps en el calendari que els fixa l'obligació d'estar vius per proper combat amb els seus camarades.
Es va desfent així la conxarxa octogenària com en proporció sentim els acompanyants l'alleugeriment de les hores dels anys compartits entre ells. I mentre avança a crit pelat la cua de mal coagulats, sona pels altaveus la rifa de nadal com ho feia Ludwig van a l'escenes de la Taronja mecànica, pensant ja en que la millor loteria premiada seria la de no haver de tornar d'aqui a dues setmanes al mateix punt de partida...